divendres, 18 de març del 2011

Carta al becari


   Prudència nano! Tingues seny! Defuig sempre la radicalitat! Convergeix! No et facis notar! Què en diran els altres, de tu, sinó? Som els normals, els super-homes normals, som el gran ramat realista que no permetrà que tot això desemboqui en el caos. Estem prou bé, no cal demanar res a ningú! Que quedi clar. Som espanyols i catalans. A tot arreu hi ha crisi! Cal la unitat de tots els espanyols per poder revertir-la. Necessitem polítiques austeres! Hem d’anar a demanar el pacte fiscal a Madrid tots units. I si ens el tomben, hem de continuar lluitant! Si cal que plorem, les llàgrimes inundaran fins els cels . Si cal llepar culs, els lleparem fins l’extenuació. Si cal rebaixar-nos fins al punt d’ajudar-los a insultar la cultura i llengua catalanes, ho farem tan bé que semblarem andalusos de naixement.
   I el més important: tingues present que qui governa té el poder absolut. Sigui de dretes, esquerres, franquista o comunista , nosaltres serem el que el governant vulgui que siguem. Cal seguir mamant de la mamella catalana a qualsevol preu i treure partida de les diferents situacions polítiques que atravessi aquesta comunitat autònoma. Sempre hi serem. Com hi hem estat. Al capdavant del poder. Nosaltres t’ensenyarem el veritable camí de la racionalitat i el deure català. Fes-nos cas noi. Hem nascut per aguantar les frustracions i seguir com si res hagués passat. Som mags: convertim les engrunes en pedres precioses. D’una roca esquerdada en fem un diamant; d’una humiliació, una gran gesta. Falsos tresors que calmaran la set d’autodeterminació d’alguns. Som predicadors que busquem l’aprovació de tothom, fins i tot dels independentistes més ingenus. El nostre discurs és tan ambigü i tan ben preparat per penetrar en les ments fetes pols de tant tragar merda, que dificilment s’hi poden resistir. RAC1 és l’eina perfecta. Som massa bons i massa llestos per caure en la provocació. Som els políticament correctes, insuperables en l’art d’esborrar de la memòria el que hem fet en temps pretèrits. Som els millors en saber què és el que necessita la població catalana a cada moment per mantenir-la ben tipa i satisfeta, nosaltres som qui l'ajudem a fer el rotet final de bona nit. Que hi comença a haver un cert malestar generalitzat perquè l’edició de La Vanguardia és només en castellà? Doncs la fem en català i la quota de catalanitat queda coberta durant els 35 anys següents. No problem.
   Sempre hi haurà lloc per tu. Et cuidarem, et pentinarem i et durem al bany. Fins i tot podràs tastar les millors parts del pastís. Això sí, que mai se’t acudeixi sortir del nostre paradís. Tot té un preu. I aquest és el nostre. Obediència absoluta a canvi de poder entreveure l’èxit dels poderosos i obtenir-ne algun rèdit futur.
   I, si per alguna raó estranya d’aquesta vida, Catalunya aconseguís separar-se d’Espanya malgrat nosaltres, bon amic, que no et sàpiga greu explicar a l’endemà a audiència i lectors que fórem nosaltres qui propiciàrem (a través de la nostra lluita constant) la beneficiosa independència de Catalunya.

dilluns, 14 de març del 2011

La Vanguardia en català

Avui es presenta en societat la nova versió en català de La Vanguardia. Sembla que els del Grupo Godó han descobert aquesta llengua tribal i ara ja no només l’usen per cantar l’himne del Barça. Se’ls ha de felicitar per aquest gran pas que han trigat 35 anys a fer.

Però independentment dels aspectes positius que té aquesta notícia per la salut de la nostra llengua, no podem permetre que espanyolistes convençuts com José Antich es passegin per Catalunya com a mestres de la promoció del Català i de la normalització lingüística. Ans al contrari, La Vanguardia ha estat un llast per a la llengua des de la transició.

Permeteu-me una comparació un pèl macabre: si un assassí actiu durant 35 anys decideix deixar la seva afició a tallar caps, el felicitarem i li farem un monument? No, no hi haurà perdó per l’assassí, i aquest morirà a la presó.

La Vanguardia ha estat fent mal a la llengua durant 35 anys, i ara vol sortir-ne indemne. Que un diari escrigui en català ha de ser un fet normal, no una anomalia folklòrica que hagi de ser aplaudida. I és que el normal en una persona és que no talli caps, oi?  

divendres, 4 de març del 2011

Per què no som independents?

No és cap pregunta sense sentit. Només ens cal comparar-nos amb altres nacions sense estat per entendre que la situació de Catalunya és una anomalia.

En favor de l’estat propi tenim una llengua  que no ha caigut en el folklorisme, sinó que intenta obrir-se camí com a llengua d’ús habitual. Tenim una cultura molt rica i prou arrelada, que a més comença a internacionalitzar-se. També tenim un sentiment nacional molt fort, i és per això que la majoria de partits polítics es declaren nacionalistes. I tenim el factor més important per incentivar l’independentisme: un espoli fiscal enorme, continus atacs contra tot el que és mínimament català i un distanciament enorme entre espanyols i catalans.

De fet, cap de les nacions sense estat més importants del món desenvolupat tenen tants incentius per independitzar-se:

Catalunya

Factor cultural
Si
Factor lingüístic
Si
Factor polític
Si
Factor espoli
Si
Factor hostilitat
Si

Quebec

Factor cultural
Si
Factor lingüístic
Si
Factor polític
Si
Factor espoli
No
Factor hostilitat
No

Escòcia

Factor cultural
Si
Factor lingüístic
No¹
Factor polític
Si
Factor espoli
No
Factor hostilitat
No

Euskadi

Factor cultural
Si
Factor lingüístic
No¹
Factor polític
Si
Factor espoli
No
Factor hostilitat
Si

Flandes

Factor cultural
Si
Factor lingüístic
Si
Factor polític
Si
Factor espoli
No
Factor hostilitat
No

Groenlandia

Factor cultural
Si
Factor lingüístic
Si
Factor polític
Si
Factor espoli
No
Factor hostilitat
No

Tibet

Factor cultural
Si
Factor lingüístic
Si
Factor polític
Si
Factor espoli
No
Factor hostilitat
Si

¹ llengua minoritària o en desús

Què ens passa als Catalans? Tenim una manera de pensar diferent? Som més porucs? Més estúpids? No. Aquí la diferència ve donada pel monopoli de l’espanyolisme en els mitjans de comunicació, encapçalats pel Grupo Godó. Aquests mitjans són armes unionistes molt sigil·loses. Ningú se’n adona de les seves intencions, però entrebanquen l’evolució natural de les aspiracions nacionals del poble català, que en la situació actual apunta cada cop més cap a la independència.

I és que si la situació actual es visqués a qualsevol altre país dels esmentats anteriorment, aconseguiríem la independència abans d'ahir.