Doble joc

La Vanguardia del 13 de febrer d’aquest any ens va sorprendre a tots amb un extens estudi sobre balances fiscals anomenat Los Catalanes Ya Pagan Más. L’estudi era precís i contundent, i encara que no descobria res de nou ni s’aventurava a donar-hi solucions, cal felicitar a Jordi Barbeta. Anti-independentista orgullós, no amaga veritats incòmodes per als autonomistes.

Però La Vanguardia està canviant? Ha deixat enrere l’espanyolisme i la manipulació per començar a dir les coses pel seu nom?

No. Simplement aquest rotatiu començava a quedar en evidència perquè gairebé mai parla de l’espoli fiscal. Sempre ha evitat el tema i s’ha centrat en les finances de la Generalitat i la malversació de diners del govern tripartit, fets que intentaven justificar la falta d’inversió pública i de prestacions socials en un país que paga molts impostos. Però a la gent no se la pot enganyar eternament, i la incompetència del tripartit no pot justificar un forat de 22.000 M€ anuals. És per això que, de tant en tant, La Vanguardia acontenta als seus lectors amb una explicació més raonable sobre on van a parar els nostres diners. 

Malgrat això, els interessos del Grupo Godó han portat a La Vanguardia a obviar el principal problema de l’economia catalana. Si la meitat de l’espai que ha reservat La Vanguardia a parlar de la incompetència del tripartit, del preu de les ambaixades de la Generalitat o de l’últim vestit de la princesa Letizia, l’hagués dedicat a parlar d’un problema més greu que tots aquests junts com és el robatori fiscal, el nombre de peixalcovistes sociovergents seria molt menor.

Però La Vanguardia no pot permetre que perilli l’actual statu quo, i ha de calmar al populatxo, no fos cas que se’ns rebotés! És per això que el 20 de febrer es va encarregar de tornar a alabar l’autonomisme en un monogràfic especial extensíssim sobre les fantàstiques infraestructures d’alta velocitat al nostre país. Cap menció a la diferència de preus de fins al 41% entre la Línia Barcelona-Madrid i la resta de línies de l’estat. Ni nombrar que van passar 20 anys des que la línia es va començar a planificar fins que va enllaçar amb Barcelona. Res a dir sobre la falta de pressupost del corredor mediterrani.

El monogràfic, que sembla un pamflet propagandístic de RENFE, només nombra els incalculables beneficis que aporta aquesta línia d’alta velocitat a l’economia catalana. Després de llegir-lo t’omple un sentiment de gratitud envers el govern central: i és que a Madrid són tan generosos amb nosaltres al regalar-nos aquest bé de déu! A qui se li pot ocórrer que aquesta bona gent es queda els nostres diners! Qui se’n recorda d’allò de l’espoli fiscal?