La mona es vesteix de seda

Últimament els retrògrades caragirats del grup Godó estan agafats pels collons, anopremuts i raboretrets. Els motius? L’autonomisme, que tant prediquen, ja no ens funciona ni de bon tros. El col·laboracionisme, que tant practiquen, ja fa pudor i no ens porta enlloc.

És per això que han decidit d’editar la Vanguardia en català. Suposo que tots coincidirem en que van tard, MOLT TARD; i que gairebé mereixerien un canvi de nom, del tipus “retaguardia”, de tard que van. Però bé, això ja són figues d’un altre paner.
D’altres pensareu que això està molt bé: Immersió lingüística, normalitat cultural, pollades vàries, blablabla... Doncs no. Tot això ho tindrem quan tinguem un Estat, si de cas. I encara diria més: El Català és una llengua sublim, derivada directa del llatí, mare de la cultura. És per això que em sento reticent a que quatre porcs analfabets, retrògrades i regionalistes, la vulguin fer servir... o més ben dit destrossar. Que ja ho diuen en el seu idioma que: “No esta hecha la miel para la boca del asno”.

Però senyors, que no som burros.
No poden mantenir-nos ignorants i mediocres ad eternum... I molt menys satisfer-nos amb la seva vulgaritat regionalista.
Ja no poden fer-nos sentir autoculpables de res, perquè la culpa és de qui té el poder, que comporta responsabilitats. I aquests són ells (Estat, Govern, banca, massmedia...).
Mai ens faran creure que el dolor d’ara és necessari per un futur millor; que després d’això s’acabarà. Perquè és mentida, i la història ho avala.
No ens distrauran dels nostres objectius, no ens incomunicaran ni ens aïllaran.
Ja no podran manipular-nos amb l’aspecte emocional, perquè hem après l’ús de la raó.
Ells ens podran conèixer bé, però nosaltres ja els hem clissat, i se’ls veu el llautó.

 Per tant, com si volen escriure en Islandès.
Són i seran col·laboracionistes del Reino de España en la busca del benefici propi.
Som i serem cada dia més crítics, més autònoms, i pensarem més.

Un col·laborador tronat.

Doble joc

La Vanguardia del 13 de febrer d’aquest any ens va sorprendre a tots amb un extens estudi sobre balances fiscals anomenat Los Catalanes Ya Pagan Más. L’estudi era precís i contundent, i encara que no descobria res de nou ni s’aventurava a donar-hi solucions, cal felicitar a Jordi Barbeta. Anti-independentista orgullós, no amaga veritats incòmodes per als autonomistes.

Però La Vanguardia està canviant? Ha deixat enrere l’espanyolisme i la manipulació per començar a dir les coses pel seu nom?

No. Simplement aquest rotatiu començava a quedar en evidència perquè gairebé mai parla de l’espoli fiscal. Sempre ha evitat el tema i s’ha centrat en les finances de la Generalitat i la malversació de diners del govern tripartit, fets que intentaven justificar la falta d’inversió pública i de prestacions socials en un país que paga molts impostos. Però a la gent no se la pot enganyar eternament, i la incompetència del tripartit no pot justificar un forat de 22.000 M€ anuals. És per això que, de tant en tant, La Vanguardia acontenta als seus lectors amb una explicació més raonable sobre on van a parar els nostres diners. 

Malgrat això, els interessos del Grupo Godó han portat a La Vanguardia a obviar el principal problema de l’economia catalana. Si la meitat de l’espai que ha reservat La Vanguardia a parlar de la incompetència del tripartit, del preu de les ambaixades de la Generalitat o de l’últim vestit de la princesa Letizia, l’hagués dedicat a parlar d’un problema més greu que tots aquests junts com és el robatori fiscal, el nombre de peixalcovistes sociovergents seria molt menor.

Però La Vanguardia no pot permetre que perilli l’actual statu quo, i ha de calmar al populatxo, no fos cas que se’ns rebotés! És per això que el 20 de febrer es va encarregar de tornar a alabar l’autonomisme en un monogràfic especial extensíssim sobre les fantàstiques infraestructures d’alta velocitat al nostre país. Cap menció a la diferència de preus de fins al 41% entre la Línia Barcelona-Madrid i la resta de línies de l’estat. Ni nombrar que van passar 20 anys des que la línia es va començar a planificar fins que va enllaçar amb Barcelona. Res a dir sobre la falta de pressupost del corredor mediterrani.

El monogràfic, que sembla un pamflet propagandístic de RENFE, només nombra els incalculables beneficis que aporta aquesta línia d’alta velocitat a l’economia catalana. Després de llegir-lo t’omple un sentiment de gratitud envers el govern central: i és que a Madrid són tan generosos amb nosaltres al regalar-nos aquest bé de déu! A qui se li pot ocórrer que aquesta bona gent es queda els nostres diners! Qui se’n recorda d’allò de l’espoli fiscal?        

 

8TV i Arucitys: l’aborregament continua.

Per molts de vosaltres segurament 8tv no sigui un canal de televisió important. Probablement ni tan sols en una nit avorrida i plujosa de “zapping” hi pararieu atenció. Aquest canal privat emet força sovint sèries de la talla de Walker texas rangers, Orgullo o Ally Mcbeal; també a la nit passen pel.lícules antigues i una mica més tard, tot un conjunt de videoclips eròtics de playboy. En definitiva un canal mediocre, podriem pensar de primeres: un batibull de telenovel.les sudamericanes, de pel.lícules de l’any de la picor i un poc de sexe. Vaja, res d’especial oi? Però realment el Grup Godó pot ser tan innocent com per no aprofitar políticament i ideològicament el seu canal? Evidentment d’ingenu, no en té res. Per això tenen el programa estrella Arucitys presentat pel senyor Alfons Arús que s’encarrega de realitzar aquesta funció catalitzadora del centralisme espanyol.

Arucitys és un programa que destil.la espanyolisme ranci i “nous rics” per totes bandes. El programa bàsicament consisteix en comentar de la manera més graciosa possible (o això intenten) l’actualitat de tota la xusma habitual de la premsa rosa espanyola i algunes notícies d’interès general. Els pocs cops que es toca qüestions relacionades amb política, la deriva de la xerrameca transcorre entre la dreta catalana més fastigosa i  l’espanyolisme pollós. El nivell és molt baix. Només cal analitzar els opinadors que hi porten: el senyor Amela (La Vanguardia), el senyor Broc (tertulià de RAC1), la dona lloro de l’Arús, quatre nenes “pijes” enjoiades i uns quants personatges unionistes “freaks” més que amb el seu nom ja ho diuen tot: Spin, Torres, Dario Porras, Tony de las Eras, Elsa Anka... Que estem parlant d’uns màquines, vaja. I què n’hem de dir del presentador, el senyor Alfons Arús? Doncs que és una persona més que sospitosa de simpatitzar amb el PP. Molt culer això sí, però amb ínfima consciència nacional catalana.

Però el més curiós de tot és que aquest programa sigui l’unic espai que es faci en català a 8TV (es tracta clarament d'una operació de camuflatge); ja que les telenovel.les, les sèries americanes i les pel.lícules (tot i que hi ha les versions en català) es fan íntegrament en espanyol. Perquè com demostra l’estudi de l’anterior article publicat en aquest bloc, 8TV evidencia que com a bon mitjà godonià el seu compromís amb la llengua catalana és nul. Com ja sabeu la utilització de la nostra llengua en aquesta cadena amb prou feines supera el 36%. Quin gran país el nostre!

Els catalans no ens mereixem que el nostre únic canal de televisió privat sigui 8TV, un canal venut a les espanyes. Ja va sent hora que tots els catalans ens plantem i despertem d'una vegada per totes davant aquest aborregament dirigit. Cal un canvi de mentalitat de veritat. Calen mitjans de comunicació lliures que facin de despertador: que mostrin l’evidència que podem viure molt millor! Que sense el pes descomunal tan ideològic com econòmic que hem de soportar i que implica l’estar units amb el país del costat, seriem més feliços i viuriem més tranquils. Tan difícil és donar a la gent solucions fàcils a l'abast de la mà?

Les vergonyes del Grupo Godó

El resum no està disponible. Fes clic en aquest enllaç per veure la publicació.

Què és RAC1?

Recordo molt bé quan vaig començar a escoltar Rac1 al 2002.  Semblava una ràdio nova, catalanista (fins i tot es podia pensar, independentista), il.lusionadora i una  alternativa renovadora al panorama de la informació i mitjans espanyolistes catalans. Tenien l’espurna, el potencial i la gent, per esdevenir el pilar del catalanisme desacomplexat amb el que molts desitjàvem poder recolzar-nos. Era gent jove i ambiciosa que semblava que es menjaria el món (com en Pou, en Xavier Bosch o en Basté) i me’ls vaig creure. I com jo molta més gent. Vam pecar d’inexperts. De “happy-flowers”. Però de mica en mica amb el temps (va ser un procés lent) vam veure com l’emissora i la seva ideologia s’anaven assentant i aclarant,  i el que crèiem una casa pels revolucionaris i disconformes davant la nostra situació política; pels qui voliem un canvi  real pel nostre país cada cop més mort, vam descobrir que tot allò no era res més que una disfressa molt ben ideada. El nostre error novell venia causat per la  desconeixença que RAC1 formava part d’un Grup fosc que durant tota la seva llarga història s’havia dedicat a vetllar pel manteniment de Catalunya com a autonomia. Amagant-se darrere la falsa aperença de “representant de la majoria” i de la ja famosa “estabilitat”.  I ens la van colar.

L’any passat la màscara de Rac1 va acabar d’evaïr-se amb el tractament que van fer de les eleccions del 2010 a can barça. El suport incondicional de Rac1 al senyor Sandro Rossell només es podria explicar si aquest últim casualment tingués un pare que hagués sigut un home d’influència a CIU, i també si assegurés un mandat lluny de l’independentisme propulsat pel senyor Laporta. Tampoc s’entén de cap de les maneres el silenciament i la poca divulgació que han rebut les consultes sobiranistes que s’estan duent a terme pels nostres municipis i ciutats, per part d’aquesta ràdio. I què n’hem de dir dels debats polítics i els  tertulians que hi porten (de les quals ja en vam parlar en l’anterior article)? Més del mateix.  Massa evidències per continuar creient en ells. Però el que més em fa bullir la sang és que ens venguin la moto que són objectius. Quan el que haurien de fer és dir obertament de quin peu calcen i deixar d’enganyar la gent. Que abandonin la mala costum de camuflar-se sota la falsa aparença d’independentistes segons convingui, perquè això ens recorda massa al paper galdós de Convergència i Unió al Parlament.

Ja n’hi ha prou d’ambigüitat senyors de Rac1! Demà mateix, ja a primera hora del matí en el vostre programa “El món a Rac1” haurieu de posar d’una manera clara i transparent les cartes sobre la taula, sincerar-vos: manifesteu que encara no és l’hora ni el moment de tenir un Estat propi! Intenteu fer-nos creure que com que la majoria no ho vol i no estem prou madurs, hem de deixar de debatre sobre la independència! Feu evident el que molts sospitem. Un acte així us dignificaria. Tot i que veient la manera com sempre ha obrat en la seva llarga història el Grup del qual formeu part, sempre actuant covardament per les sobres d’un poder cada cop més mins, no me’n espero res de bo. 

Em fa pena veure com heu acabat: en Pou fent de “noi dels recados” de Rossell i en Basté de llepaculs de Mas. Perquè al cap i a la fi sou del gran Grupo Godó.