Falsa democràcia

Aquest blog com ja sabeu s’ha creat per destapar el catalanisme diluït que enfonsa l’independentisme. Nosaltres sobretot ens hem centrat en els mitjans comunicatius que ho potencien. Tanmateix volem afegir que el Grup Godó és només la punta de l’iceberg de tota aquesta farsa que tant bé va als partits polítics majoritaris. I això és el pitjor que ens pot passar a tots aquells qui volem evitar caure en la ruina de la mà dels colons espanyols.... que els mitjans comunicatius catalans es converteixin en els nostres pitjors enemics.

El més preocupant és que aquests mitjans tenen més importància del que en un primer moment puguem arribar a creure. La incidència i i l’afectació amb la qual impacten sobre la societat catalana és brutal i grandiosa. Fa a por. I això diu molt poc de tots nosaltres, els habitants de Catalunya. Perquè poca gent s’informa a través d’alguna cosa que no sigui la televisió i la premsa escrita (alguns pocs també ho fan mitjançant la ràdio). Per desgràcia són comptades les persones que intenten anar més enllà de la simple notícia prefabricada sortida del foc, i encara en seran menys les qui utilitzin l’única eina que ens pot fer arribar una mica de llum enmig de tanta merda, tants soborns, i tants interessos que mouen el sector político-comunicatiu: l’internet. Una tecnologia que de moment es desenvolupa amb suficient llibertat com per indagar sobre què és el que ens ve manipulat o omès. I és que aquesta n’és una altra, en el món en el que vivim tot el que no es diu no existeix. Potser, a vegades, tant que critiquem els polítics (i amb raó) seria bo enrecordar-nos també dels mitjans de comunicació que els hi segueixen el joc.

I aquí senyors, tornem a topar amb el ja famós “cercle viciós” del que en anteriors articles feiem esment: d’aquesta cadena que es retroalimenta, del mateix hamster que embogit i foll d’impotència no para de donar voltes en una nòria. I és que estem submergits en una falsa democràcia on els diputats convergents, peperos, socialistes, i republicans, ens tenen controlats a través d’aquestes eines al seu servei (televisions i premsa). Com a un ramat de xais els quals no tenen cap altra preocupació que la de mastegar herba fresca i poder cagar tranquil.lament enmig del prat. Ja saben com manegar-s’ho per no perdre els seus privilegis actuals, vivint dels negocis amb el país veí i de l’empobriment cada cop més gran de les nostres terres. A ells tant se’ls hi en fot Catalunya! I nosaltres capsigranys i esclaus de les nostres pors, abaixarem el cap refermant el nostre complexe d’inferioritat, i ens autoconvencerem de que està plovent. I mentre la pixarada llisca, cau, i s’agombola en els nostres rostres, votarem a CyU i ER. Sí, sí, nosaltres els més catalans de tots, aquells qui no escoltem a en Serrat per traïdor, els qui portem la senyera a tot arreu i som més culers que ningú! Els qui defensem els productes de la nostra terra!

Doncs sí nois, serem aquests mateixos els qui després a les eleccions autonòmiques ens cagarem a les calces i tornarem a votar els mateixos inútils.  Per això cal acabar amb tot aquest bombardeig propagandístic (desde les 7:00h fins les 24:00h) dels partits que defensen l’statu quo actual. Perquè quan hagi caigut tot el lobby comunicatiu espanyolista català, quan personatges com en Cuní, en Barbeta, en Bernardos, el Carol, en Basté... i tants d’altres que ara ens deixem, quan aquests hagin de demanar almoina pels carrers, serà llavors quan serem independents. El procés separatista (el de separar el grà de la palla, evidentment) només començarà en el moment en què desemmascarem i fem caure aquests sicaris de l’unionisme que tenen un poder i una veu priviliejada.

Això només ens deixa al davant dues possibles solucions: o rebentem aquest “lobby” espanyolista desde fora, denuncian-t’ho a totes hores i de mica en mica els aconseguim fer virar cap al nostre bàndol (un camí llarg i durador), o ho fem petar desde dins: teixim amistats dins aquest negoci tan brut, i ens intruduïm com a talps en els mitjans de comunicació. Per això des d’aquí i modestament, fem una crida a les noves fornades de joves independentistes a estudiar periodisme. No és pas cap broma, els periodistes com ha quedat demostrat controlen el futur del nostre país. Per això necessitem que aquest sector sigui controlat pels nostres. Pels independentistes desacomplexats i, si es vol dir, radicals. Per poder beneficar-nos-en nosaltres. I perquè d’una puta vegada per totes en el nostre DNI posi “catalans”.

Visca Catalunya Lliure.

Benvingut a l’abocador

Les clavegueres sempre condueixen la merda al mateix lloc, i en el cas de Catalunya la merda acaba sempre al Grupo Godó. Josep Cuní ha arribat per fi a l’inevitable destí de tot espanyolista camuflat, i el seu greix ja omple aquest gran abocador de botiflers. Quina gran plantilla que tindran! Amb aquest nou fitxatge, el Grupo Godó es converteix en el “Dream Team” de la manipulació espanyolista.

I per fi TV3, la televisió de tots els catalans, quedarà lliure del constant boicot a l’independentisme del senyor Cuní. Per fi la reputació periodística de TV3 quedarà neta de manipulació i mentides. Però que l’amic Cuní no es preocupi que no l’oblidarem mai, sempre tindrà un lloc a la nostra memòria, concretament a l’apartat de “indeseables”. Mai oblidarem els seus millors moments: quan va dir que “el 10J els independentistes eren minoria”, quan va titllar als independentistes de la UPF de feixistes, i moltes altres perles.

Ara, Cuní és al seu hàbitat natural, envoltat de gent del seu nivell moral. Esperem que ens segueixi sorprenent cada matí amb la seva xerrameca incansable, i que ens segueixi premiant amb perles de col·leccionista.

Visca TV3 lliure de botiflers! 

Manipulació informativa

    Aquests últims dies hem assistit a tota una sèrie de manipulacions interessades de tot el que ha succeït referent a la proposició de llei de declaració d’independència presentada el passat dimecres al Parlament. Per tots és coneguda l’abstenció covarda (també previsible) de Convergència i Unió que que va evitar el debat en el Parlament el ser un Estat independent aquesta legislatura. Es van negar a rebutjar les esmenes a la totalitat del grup espanyolista C’s, PSC i PP ja no per evitar la declaració unilateral d’independència, sinó el que la llei prosperés i es portés a votació en el plè del Parlament. Però pels mitjans que tenim a Catalunya s’han sentit coses molt sorprenents, encara semblava que haguéssim d’agrair aquest gest als convergents. La senyora Pilar Rahola, el senyor Cuní, en Jordi Basté (RAC1) i altres periodistes de primera línia mediàtica argumentaven que la postura de CIU és totalment comprensible i entonaven també el famós “ara no toca”, que "no existeix una majoria social" i, a més, que no era una proposició “seriosa”.

    El problema d’aquestes afirmacions conservadores és que no provenen pas de periodistes o mitjans de comunicació de fora Catalunya, sinó que són originades en àmbits informatius considerats catalanistes i fins i tot recolzades per periodistes autoanomenats independentistes. Cal que entre tots identifiquem i destriem dels catalanistes adults, seriosos, que no mouen ni un peu per intentar que Catalunya es desenvolupi amb tota llibertat com qualsevol país normalitzat; dels que lluiten sense descans per poder veure el seu país actuant com a tal. Com deia un dels germans Badia en el seu dietari mentre era a presó “Poc crec en aquells homes que es declaren com a grans idealistes però no homes d'acció. No hi ha sinceritat si el seu ideal no els empeny a sacrificar-se per ell. No crec en aquelles persones que moltes vegades volen amagar la seva covardia o manca de conviccions sota la cobertura de la intel·lectualitat, com si fos incompatible una cosa amb l'altra quan es lluita per l'ideal..."

    Cal que tots nosaltres denunciem la situació i pressionem les elits comunicatives que controlen el mercat, només així aconseguirem que de mica en mica la idea de proclamar l’Estat català dins la Unió Europea de forma immediata es vagi estenent com la pòlvora.   

Carta al becari

   Prudència nano! Tingues seny! Defuig sempre la radicalitat! Convergeix! No et facis notar! Què en diran els altres, de tu, sinó? Som els normals, els super-homes normals, som el gran ramat realista que no permetrà que tot això desemboqui en el caos. Estem prou bé, no cal demanar res a ningú! Que quedi clar. Som espanyols i catalans. A tot arreu hi ha crisi! Cal la unitat de tots els espanyols per poder revertir-la. Necessitem polítiques austeres! Hem d’anar a demanar el pacte fiscal a Madrid tots units. I si ens el tomben, hem de continuar lluitant! Si cal que plorem, les llàgrimes inundaran fins els cels . Si cal llepar culs, els lleparem fins l’extenuació. Si cal rebaixar-nos fins al punt d’ajudar-los a insultar la cultura i llengua catalanes, ho farem tan bé que semblarem andalusos de naixement.

   I el més important: tingues present que qui governa té el poder absolut. Sigui de dretes, esquerres, franquista o comunista , nosaltres serem el que el governant vulgui que siguem. Cal seguir mamant de la mamella catalana a qualsevol preu i treure partida de les diferents situacions polítiques que atravessi aquesta comunitat autònoma. Sempre hi serem. Com hi hem estat. Al capdavant del poder. Nosaltres t’ensenyarem el veritable camí de la racionalitat i el deure català. Fes-nos cas noi. Hem nascut per aguantar les frustracions i seguir com si res hagués passat. Som mags: convertim les engrunes en pedres precioses. D’una roca esquerdada en fem un diamant; d’una humiliació, una gran gesta. Falsos tresors que calmaran la set d’autodeterminació d’alguns. Som predicadors que busquem l’aprovació de tothom, fins i tot dels independentistes més ingenus. El nostre discurs és tan ambigü i tan ben preparat per penetrar en les ments fetes pols de tant tragar merda, que dificilment s’hi poden resistir. RAC1 és l’eina perfecta. Som massa bons i massa llestos per caure en la provocació. Som els políticament correctes, insuperables en l’art d’esborrar de la memòria el que hem fet en temps pretèrits. Som els millors en saber què és el que necessita la població catalana a cada moment per mantenir-la ben tipa i satisfeta, nosaltres som qui l'ajudem a fer el rotet final de bona nit. Que hi comença a haver un cert malestar generalitzat perquè l’edició de La Vanguardia és només en castellà? Doncs la fem en català i la quota de catalanitat queda coberta durant els 35 anys següents. No problem.

   Sempre hi haurà lloc per tu. Et cuidarem, et pentinarem i et durem al bany. Fins i tot podràs tastar les millors parts del pastís. Això sí, que mai se’t acudeixi sortir del nostre paradís. Tot té un preu. I aquest és el nostre. Obediència absoluta a canvi de poder entreveure l’èxit dels poderosos i obtenir-ne algun rèdit futur.

   I, si per alguna raó estranya d’aquesta vida, Catalunya aconseguís separar-se d’Espanya malgrat nosaltres, bon amic, que no et sàpiga greu explicar a l’endemà a audiència i lectors que fórem nosaltres qui propiciàrem (a través de la nostra lluita constant) la beneficiosa independència de Catalunya.

La Vanguardia en català

Avui es presenta en societat la nova versió en català de La Vanguardia. Sembla que els del Grupo Godó han descobert aquesta llengua tribal i ara ja no només l’usen per cantar l’himne del Barça. Se’ls ha de felicitar per aquest gran pas que han trigat 35 anys a fer.

Però independentment dels aspectes positius que té aquesta notícia per la salut de la nostra llengua, no podem permetre que espanyolistes convençuts com José Antich es passegin per Catalunya com a mestres de la promoció del Català i de la normalització lingüística. Ans al contrari, La Vanguardia ha estat un llast per a la llengua des de la transició.

Permeteu-me una comparació un pèl macabre: si un assassí actiu durant 35 anys decideix deixar la seva afició a tallar caps, el felicitarem i li farem un monument? No, no hi haurà perdó per l’assassí, i aquest morirà a la presó.

La Vanguardia ha estat fent mal a la llengua durant 35 anys, i ara vol sortir-ne indemne. Que un diari escrigui en català ha de ser un fet normal, no una anomalia folklòrica que hagi de ser aplaudida. I és que el normal en una persona és que no talli caps, oi?  

Per què no som independents?

No és cap pregunta sense sentit. Només ens cal comparar-nos amb altres nacions sense estat per entendre que la situació de Catalunya és una anomalia.

En favor de l’estat propi tenim una llengua  que no ha caigut en el folklorisme, sinó que intenta obrir-se camí com a llengua d’ús habitual. Tenim una cultura molt rica i prou arrelada, que a més comença a internacionalitzar-se. També tenim un sentiment nacional molt fort, i és per això que la majoria de partits polítics es declaren nacionalistes. I tenim el factor més important per incentivar l’independentisme: un espoli fiscal enorme, continus atacs contra tot el que és mínimament català i un distanciament enorme entre espanyols i catalans.

De fet, cap de les nacions sense estat més importants del món desenvolupat tenen tants incentius per independitzar-se:

Catalunya
Factor cultural	Si
Factor lingüístic	Si
Factor polític	Si
Factor espoli	Si
Factor hostilitat	Si

Quebec
Factor cultural	Si
Factor lingüístic	Si
Factor polític	Si
Factor espoli	No
Factor hostilitat	No

Escòcia
Factor cultural	Si
Factor lingüístic	No¹
Factor polític	Si
Factor espoli	No
Factor hostilitat	No

Euskadi
Factor cultural	Si
Factor lingüístic	No¹
Factor polític	Si
Factor espoli	No
Factor hostilitat	Si

Flandes
Factor cultural	Si
Factor lingüístic	Si
Factor polític	Si
Factor espoli	No
Factor hostilitat	No

Groenlandia
Factor cultural	Si
Factor lingüístic	Si
Factor polític	Si
Factor espoli	No
Factor hostilitat	No

Tibet
Factor cultural	Si
Factor lingüístic	Si
Factor polític	Si
Factor espoli	No
Factor hostilitat	Si

¹ llengua minoritària o en desús

Què ens passa als Catalans? Tenim una manera de pensar diferent? Som més porucs? Més estúpids? No. Aquí la diferència ve donada pel monopoli de l’espanyolisme en els mitjans de comunicació, encapçalats pel Grupo Godó. Aquests mitjans són armes unionistes molt sigil·loses. Ningú se’n adona de les seves intencions, però entrebanquen l’evolució natural de les aspiracions nacionals del poble català, que en la situació actual apunta cada cop més cap a la independència.

I és que si la situació actual es visqués a qualsevol altre país dels esmentats anteriorment, aconseguiríem la independència abans d'ahir.

La mona es vesteix de seda

Últimament els retrògrades caragirats del grup Godó estan agafats pels collons, anopremuts i raboretrets. Els motius? L’autonomisme, que tant prediquen, ja no ens funciona ni de bon tros. El col·laboracionisme, que tant practiquen, ja fa pudor i no ens porta enlloc.

És per això que han decidit d’editar la Vanguardia en català. Suposo que tots coincidirem en que van tard, MOLT TARD; i que gairebé mereixerien un canvi de nom, del tipus “retaguardia”, de tard que van. Però bé, això ja són figues d’un altre paner.
D’altres pensareu que això està molt bé: Immersió lingüística, normalitat cultural, pollades vàries, blablabla... Doncs no. Tot això ho tindrem quan tinguem un Estat, si de cas. I encara diria més: El Català és una llengua sublim, derivada directa del llatí, mare de la cultura. És per això que em sento reticent a que quatre porcs analfabets, retrògrades i regionalistes, la vulguin fer servir... o més ben dit destrossar. Que ja ho diuen en el seu idioma que: “No esta hecha la miel para la boca del asno”.

Però senyors, que no som burros.
No poden mantenir-nos ignorants i mediocres ad eternum... I molt menys satisfer-nos amb la seva vulgaritat regionalista.
Ja no poden fer-nos sentir autoculpables de res, perquè la culpa és de qui té el poder, que comporta responsabilitats. I aquests són ells (Estat, Govern, banca, massmedia...).
Mai ens faran creure que el dolor d’ara és necessari per un futur millor; que després d’això s’acabarà. Perquè és mentida, i la història ho avala.
No ens distrauran dels nostres objectius, no ens incomunicaran ni ens aïllaran.
Ja no podran manipular-nos amb l’aspecte emocional, perquè hem après l’ús de la raó.
Ells ens podran conèixer bé, però nosaltres ja els hem clissat, i se’ls veu el llautó.

 Per tant, com si volen escriure en Islandès.
Són i seran col·laboracionistes del Reino de España en la busca del benefici propi.
Som i serem cada dia més crítics, més autònoms, i pensarem més.

Un col·laborador tronat.

Doble joc

La Vanguardia del 13 de febrer d’aquest any ens va sorprendre a tots amb un extens estudi sobre balances fiscals anomenat Los Catalanes Ya Pagan Más. L’estudi era precís i contundent, i encara que no descobria res de nou ni s’aventurava a donar-hi solucions, cal felicitar a Jordi Barbeta. Anti-independentista orgullós, no amaga veritats incòmodes per als autonomistes.

Però La Vanguardia està canviant? Ha deixat enrere l’espanyolisme i la manipulació per començar a dir les coses pel seu nom?

No. Simplement aquest rotatiu començava a quedar en evidència perquè gairebé mai parla de l’espoli fiscal. Sempre ha evitat el tema i s’ha centrat en les finances de la Generalitat i la malversació de diners del govern tripartit, fets que intentaven justificar la falta d’inversió pública i de prestacions socials en un país que paga molts impostos. Però a la gent no se la pot enganyar eternament, i la incompetència del tripartit no pot justificar un forat de 22.000 M€ anuals. És per això que, de tant en tant, La Vanguardia acontenta als seus lectors amb una explicació més raonable sobre on van a parar els nostres diners. 

Malgrat això, els interessos del Grupo Godó han portat a La Vanguardia a obviar el principal problema de l’economia catalana. Si la meitat de l’espai que ha reservat La Vanguardia a parlar de la incompetència del tripartit, del preu de les ambaixades de la Generalitat o de l’últim vestit de la princesa Letizia, l’hagués dedicat a parlar d’un problema més greu que tots aquests junts com és el robatori fiscal, el nombre de peixalcovistes sociovergents seria molt menor.

Però La Vanguardia no pot permetre que perilli l’actual statu quo, i ha de calmar al populatxo, no fos cas que se’ns rebotés! És per això que el 20 de febrer es va encarregar de tornar a alabar l’autonomisme en un monogràfic especial extensíssim sobre les fantàstiques infraestructures d’alta velocitat al nostre país. Cap menció a la diferència de preus de fins al 41% entre la Línia Barcelona-Madrid i la resta de línies de l’estat. Ni nombrar que van passar 20 anys des que la línia es va començar a planificar fins que va enllaçar amb Barcelona. Res a dir sobre la falta de pressupost del corredor mediterrani.

El monogràfic, que sembla un pamflet propagandístic de RENFE, només nombra els incalculables beneficis que aporta aquesta línia d’alta velocitat a l’economia catalana. Després de llegir-lo t’omple un sentiment de gratitud envers el govern central: i és que a Madrid són tan generosos amb nosaltres al regalar-nos aquest bé de déu! A qui se li pot ocórrer que aquesta bona gent es queda els nostres diners! Qui se’n recorda d’allò de l’espoli fiscal?        

 

8TV i Arucitys: l’aborregament continua.

Per molts de vosaltres segurament 8tv no sigui un canal de televisió important. Probablement ni tan sols en una nit avorrida i plujosa de “zapping” hi pararieu atenció. Aquest canal privat emet força sovint sèries de la talla de Walker texas rangers, Orgullo o Ally Mcbeal; també a la nit passen pel.lícules antigues i una mica més tard, tot un conjunt de videoclips eròtics de playboy. En definitiva un canal mediocre, podriem pensar de primeres: un batibull de telenovel.les sudamericanes, de pel.lícules de l’any de la picor i un poc de sexe. Vaja, res d’especial oi? Però realment el Grup Godó pot ser tan innocent com per no aprofitar políticament i ideològicament el seu canal? Evidentment d’ingenu, no en té res. Per això tenen el programa estrella Arucitys presentat pel senyor Alfons Arús que s’encarrega de realitzar aquesta funció catalitzadora del centralisme espanyol.

Arucitys és un programa que destil.la espanyolisme ranci i “nous rics” per totes bandes. El programa bàsicament consisteix en comentar de la manera més graciosa possible (o això intenten) l’actualitat de tota la xusma habitual de la premsa rosa espanyola i algunes notícies d’interès general. Els pocs cops que es toca qüestions relacionades amb política, la deriva de la xerrameca transcorre entre la dreta catalana més fastigosa i  l’espanyolisme pollós. El nivell és molt baix. Només cal analitzar els opinadors que hi porten: el senyor Amela (La Vanguardia), el senyor Broc (tertulià de RAC1), la dona lloro de l’Arús, quatre nenes “pijes” enjoiades i uns quants personatges unionistes “freaks” més que amb el seu nom ja ho diuen tot: Spin, Torres, Dario Porras, Tony de las Eras, Elsa Anka... Que estem parlant d’uns màquines, vaja. I què n’hem de dir del presentador, el senyor Alfons Arús? Doncs que és una persona més que sospitosa de simpatitzar amb el PP. Molt culer això sí, però amb ínfima consciència nacional catalana.

Però el més curiós de tot és que aquest programa sigui l’unic espai que es faci en català a 8TV (es tracta clarament d'una operació de camuflatge); ja que les telenovel.les, les sèries americanes i les pel.lícules (tot i que hi ha les versions en català) es fan íntegrament en espanyol. Perquè com demostra l’estudi de l’anterior article publicat en aquest bloc, 8TV evidencia que com a bon mitjà godonià el seu compromís amb la llengua catalana és nul. Com ja sabeu la utilització de la nostra llengua en aquesta cadena amb prou feines supera el 36%. Quin gran país el nostre!

Els catalans no ens mereixem que el nostre únic canal de televisió privat sigui 8TV, un canal venut a les espanyes. Ja va sent hora que tots els catalans ens plantem i despertem d'una vegada per totes davant aquest aborregament dirigit. Cal un canvi de mentalitat de veritat. Calen mitjans de comunicació lliures que facin de despertador: que mostrin l’evidència que podem viure molt millor! Que sense el pes descomunal tan ideològic com econòmic que hem de soportar i que implica l’estar units amb el país del costat, seriem més feliços i viuriem més tranquils. Tan difícil és donar a la gent solucions fàcils a l'abast de la mà?

Les vergonyes del Grupo Godó

El resum no està disponible. Fes clic en aquest enllaç per veure la publicació.

Què és RAC1?

Recordo molt bé quan vaig començar a escoltar Rac1 al 2002.  Semblava una ràdio nova, catalanista (fins i tot es podia pensar, independentista), il.lusionadora i una  alternativa renovadora al panorama de la informació i mitjans espanyolistes catalans. Tenien l’espurna, el potencial i la gent, per esdevenir el pilar del catalanisme desacomplexat amb el que molts desitjàvem poder recolzar-nos. Era gent jove i ambiciosa que semblava que es menjaria el món (com en Pou, en Xavier Bosch o en Basté) i me’ls vaig creure. I com jo molta més gent. Vam pecar d’inexperts. De “happy-flowers”. Però de mica en mica amb el temps (va ser un procés lent) vam veure com l’emissora i la seva ideologia s’anaven assentant i aclarant,  i el que crèiem una casa pels revolucionaris i disconformes davant la nostra situació política; pels qui voliem un canvi  real pel nostre país cada cop més mort, vam descobrir que tot allò no era res més que una disfressa molt ben ideada. El nostre error novell venia causat per la  desconeixença que RAC1 formava part d’un Grup fosc que durant tota la seva llarga història s’havia dedicat a vetllar pel manteniment de Catalunya com a autonomia. Amagant-se darrere la falsa aperença de “representant de la majoria” i de la ja famosa “estabilitat”.  I ens la van colar.

L’any passat la màscara de Rac1 va acabar d’evaïr-se amb el tractament que van fer de les eleccions del 2010 a can barça. El suport incondicional de Rac1 al senyor Sandro Rossell només es podria explicar si aquest últim casualment tingués un pare que hagués sigut un home d’influència a CIU, i també si assegurés un mandat lluny de l’independentisme propulsat pel senyor Laporta. Tampoc s’entén de cap de les maneres el silenciament i la poca divulgació que han rebut les consultes sobiranistes que s’estan duent a terme pels nostres municipis i ciutats, per part d’aquesta ràdio. I què n’hem de dir dels debats polítics i els  tertulians que hi porten (de les quals ja en vam parlar en l’anterior article)? Més del mateix.  Massa evidències per continuar creient en ells. Però el que més em fa bullir la sang és que ens venguin la moto que són objectius. Quan el que haurien de fer és dir obertament de quin peu calcen i deixar d’enganyar la gent. Que abandonin la mala costum de camuflar-se sota la falsa aparença d’independentistes segons convingui, perquè això ens recorda massa al paper galdós de Convergència i Unió al Parlament.

Ja n’hi ha prou d’ambigüitat senyors de Rac1! Demà mateix, ja a primera hora del matí en el vostre programa “El món a Rac1” haurieu de posar d’una manera clara i transparent les cartes sobre la taula, sincerar-vos: manifesteu que encara no és l’hora ni el moment de tenir un Estat propi! Intenteu fer-nos creure que com que la majoria no ho vol i no estem prou madurs, hem de deixar de debatre sobre la independència! Feu evident el que molts sospitem. Un acte així us dignificaria. Tot i que veient la manera com sempre ha obrat en la seva llarga història el Grup del qual formeu part, sempre actuant covardament per les sobres d’un poder cada cop més mins, no me’n espero res de bo. 

Em fa pena veure com heu acabat: en Pou fent de “noi dels recados” de Rossell i en Basté de llepaculs de Mas. Perquè al cap i a la fi sou del gran Grupo Godó.

La nit a Rac1

Benvolguts companys, estic escoltant Rac1 (“sí, aquesta del tots som un”), i per variar, avorrida i soporífera tertúlia política.  Estem parlant del programa “La nit a Rac1”, que es tracta de la realització d’una conversa entre uns quants autonomistes de CIU i a vegades amb algun espanyolista camuflat. I els pocs cops que tenim la Gabancho a la taula sembla que se'n oblidi, que és independentista, i entra en el debat inútil autonomista. Molts d’ells tenen en comú la seva por davant el trencament total amb Espanya. Tots troben que el govern de Mas és el millor que hi pot haver. Tots es cenyeixen als temes que la ràdio considera importants i d’interès, i no hi ha espai per allò que se surt del seu guió.

            I és que a la seva direcció hi ha tan recel davant la independència i els és un tema tan tabú, que ni tan sols gosen plantejar el que molts catalans creuen que és la causa principal dels problemes de Catalunya. A vegades es passen les gairebé dues hores de programa parlant de la política espanyola i de temes tant trascendents com les primàries entre la Tura i l’Hereu. Això sí senyors Godó: a les vostres tertúlies quan apareixeran els 22.000 milions d’euros que els espanyols ens saquejen cada any? Quan explicareu que degut a la ínfima capacitat de decisió que té Catalunya, esteu obligats a parlar constantment del què passa a Espanya? Són moltes les preguntes i poques les respostes. Sempre estan amb la mateixa cantarella i el mateix cicle repetitiu: com un peix que es mossega la cua; com un hàmster que gira i gira per la nòria d’una gàbia. Parleu i us ompliu la boca debatent sobre la restricció dels 80km o dels problemes amb RENFE, fins i tot en ocasions guardeu els dos minuts finals del programa perquè un tertulià expliqui algun acudit dolent. Però no destineu cap raquític minut per parlar de la independència, amagant que això  mateix que “tant ens preocupa” té una solució ben fàcil. No volem semi-solucions (ni bons de la Generalitat ni reconvertir les caixes catalanes en bancs) volem que es centri el debat sobre el veritable problema de fons que la mateixa societat catalana veu cada cop més clar. Volem solucions reals tant pel què ens afecta econòmicament com identitàriament.

            Ens dieu que la situació millorarà que tot evolucionarà de manera satisfactòria, “ara ja no estan els del tripartit”  “convergència té gent molt vàlida!” però nosaltres els oients catalans volem això? Volem ser els espectadors d’una representació teatral on cada actor fa el seu paper de persona culta, ben formada i acomodada? O volem anar més enllà d’aquesta realitat fictícia que ens han repetit tants cops que sembla que s’hagi transformat en veritat?

            A vegades els tertulians de RAC1 i la pròpia ràdio semblen els presoners del Mite de la caverna de Plató: que com tota la vida han viscut mirant ombres a la paret creuen que aquestes són reals, i que allò és tot el que la vida pot arribar a ser. Per això tenen por de sortir de la caverna, perquè són feliços en la seva ignorància.

Què en creieu?

Presentació

El Grupo Godó és omnipresent. Te'l trobes a la ràdio, als quioscos, a la tele, a internet... És un conglomerat d’empreses que es retroalimenten i que controlen la informació amb escassa competència. Algú va dir que qui controla la informació té el poder. El Grupo Godó té aquest poder, i no s’està de fer- lo servir.

Vesteix la informació amb una neutralitat, una moderació i un “seny català” artificials. Rere aquesta disfressa s’amaguen interessos polítics de caire unionista i sociovergent, dirigits a mantenir l’actual status quo. Amb el seu immerescut prestigi tergiversa la opinió pública al seu gust, sempre des de la subtilesa, la simpatia i la innocència.

Com ja haureu pogut imaginar, aquest blog pretén ser un punt de trobada entre gent que pretén allunyar-se de les urpes d’aquest grup, gent cansada de la manipulació, catalans cansats de la frustració que genera un grup que té pànic a l’estat propi. No volem ni podem permetre que una empresa de comunicació controli el futur del nostre país.

Visca Catalunya Lliure de botiflers!